"La majoria de les meves animacions estan dedicades a persones reals que detesto."
Tots hem viscut més d’una vegada alguna de les divertides situacions que escenifica la Rocío a les seves animacions. Des de com fer una bomba de fum a una festa sense que ningú se n’adoni, fins a les dificultats de ser autònom, la lluita contra la procrastinació, el preu dels lloguers o la frivolitat i hipocresia que corren per les xarxes socials. I és que la Rocío Quillahuaman aconsegueix captar tots aquests problemes quotidians que tant ens costa afrontar i convertir-los en vídeos divertidíssims, protagonitzats per personatges que criden i als quals els acaba explotant el cap. Caricatures de l’escena actual, amb les quals més d’un, encara que li costi admetre-ho, es sentirà identificat.
Des del principi ens va conquistar el seu art i sentit de l’humor, així que no vam dubtar ni un moment en triar-la per a que il·lustrés el nostre Fanzine d’Hivern, on ens ha regalat zombis zampa burgers entre altres fantàstiques il·lustracions.
En quin moment vas decidir animar les teves il·lustracions? Quina tècnica utilitzes per a animar-les?
Quan vaig començar a fer les animacions estava passant per un mal moment, necessitava desfogar-me. Tenia unes quantes idees sobre gent horrible de Barcelona que odiava i que volia ridiculitzar, però detestava els rodatges així que gravar amb gent no era una opció. Se’m va ocórrer que, ja que dibuixava malament, també podia animar malament. Vaig provar d’animar d’una forma molt senzilla, amb dos o tres dibuixos per moviment i animant-los en un programa d’edició que tenia en l’ordinador. El resultat és bastant simple, però efectiu. No busco aprendre a animar millor o d’una forma més complicada perquè la meva tècnica ja em serveix perfectament. Per a mi, l’animació és només un mitjà per a explicar les meves idees.
En moltes de les teves animacions, critiques la hipocresia i el postureo que sol haver-hi al mundillo creatiu, tot aquest odi i destrucció l’has acumulat d’experiències pròpies?
Sí, la majoria de les meves animacions estan dedicades a persones reals que detesto i, en general, tracten situacions que he viscut i que m’han fet sentir malament, incòmoda i angoixada. Intento reflectir aquestes sensacions a les animacions, per això les veus són tan desagradables, el muntatge és tan convuls i al final, algú sempre perd el cap.
Tens un estil molt particular, quins diries que són els teus referents?
La veritat és que és un estil que va sorgir de manera natural, no li vaig donar moltes voltes ni vaig tenir referents concrets. Feia els meus ‘fanarts’ amb llapis i paper així que vaig seguir aquest estil per als dibuixos de les meves animacions. Pel que fa a referents d’humor, quan vaig veure les ‘Reviews Fuertecitas’ de la Isa Calderón em vaig adonar de que era possible fer un humor diferent del que feien tots els senyors còmics. La Isa és meravellosa. També m’agrada pensar que l’episodi de ‘Seinfeld’ en el qual l’Elaine explota perquè no entén perquè a tothom li agrada “El Pacient Anglès” és un dels meus principals referents.
"Vaig començar a dibuixar retrats per una broma. Un amic complia anys i li vaig regalar un retrat seu, la gràcia era que jo no sabia dibuixar i el resultat era terrible. Em va fer molta gràcia així que vaig començar a dibuixar retrats de tots els meus amics, dels meus famosos preferits i fins i tot de desconeguts. M'ho passava molt bé dibuixant malament. Jo els anomeno ‘fanarts’ perquè m'agraden molt aquests retrats que la gent que no sap dibuixar, fa dels seus ídols. Són horribles però entranyables."
Foto de Néstor Fernández
T’has trobat ja amb algun plagi?
Una vegada un programa de televisió va copiar l’estil de les meves animacions per a un anunci. Va ser una cosa molt estranya perquè jo havia col·laborat amb ells i m’ho podrien haver encarregat a mi en comptes de pagar a una altra persona per a que em copiés. Suposo que això és una cosa que, encara que s’ajuntessin totes les poques neurones que tenien els seus publicistes i creatius, no se’ls podria haver ocorregut.
Quina relació tens amb Yorokobu?
Faig dues animacions mensuals per a la revista. Els proposo les meves idees i sempre els encanten. Hi ha molt bona comunicació amb ells i sempre em deixen total llibertat. Sóc conscient que aquesta relació és un miracle en el món creatiu i estic molt agraïda.
Incapaços d’afrontar els problemes de la vida quotidiana, a molts dels teus personatges els acaba explotant el cap. Què és el que et fa explotar el cap a tu?
Ara mateix m’explota el cap quan llegeixo o veig a gent negar el cop d’estat que ha ocorregut recentment a Bolívia. Hi ha una senyora que s’ha autoproclamat presidenta amb l’ajuda de militars, amb una Bíblia gegant a les mans i que ha signat un document que permet a militars matar a manifestants amb total impunitat, però hi ha gent que no veu cap cop d’estat. El que està ocorrent a Bolívia és un cop d’estat i és ridícul negar-ho.
En el context creatiu, quan cada cert temps penso en que hi ha molta gent treballant gratis en el món audiovisual, perquè agències o productores no volen pagar. Això no té cap sentit i és intolerable que continuï ocorrent. Sempre que una amiga o amic m’explica que es troba en aquesta situació, no ho puc comprendre i m’explota el cap.
I, per a acabar, una pregunta que sempre fem: quin és el teu menjar favorit?
El meu menjar preferit es diu Arròs Chaufa i és un plat peruà exquisit. És un arròs fregit amb diferents tipus de carn, salsa de soia, ou fregit, cebollí i més ingredients. És la mescla perfecta entre gastronomia peruana i xinesa, i si s’acompanya amb chicha habitada, una beguda peruana a base de blat de moro morat, molt millor.