Mujeres són molt més que un gènere. Molt més que un concert de pop setentero amb actitud punk. Molt més que una guitarra distorsionada al ritme d’una bateria comprimida. Deixem que els representants del garatge nacional ens expliquin amb les seves pròpies paraules:
Sabem per pròpia experiència que les comparacions sovint són aborrecibles, odioses i fora de lloc. Així que us deixem el marró a vosaltres. A qui voldríeu sonar?
Yago: La veritat és que és una pregunta bastant terrible per a un grup. A tots ens ha agradat sempre el punk i els sons clàssics bastant atrotinats. Això i sent grups de guitarres espero que us ajudi a fer-vos una idea.
Ens identifiquem molt amb Mujeres: cercant a l’origen, entre el més autèntic i després versionant a la teva manera, amb actitud. En cru i sense additius que adulterin el sabor.
Arnau: Just com les hamburgueses del Bacoa. És broma, realment no ha estat premeditada la cerca, ni ens hem preocupat per l’autèntic, simplement al principi et fixes en els grups que t’agraden, i després intentes fer millors cançons i evolucionar dins de les teves limitacions. La cruesa també s’ha anat marcant cada vegada més, en el nostre cas pel format actual de trio i les cançons menys recarregades. L’actitud, bé, intentem passar-nos-ho bé i que la gent gaudeixi.
Què difícil és fer-ho fàcil, oi?
Pol: L’os de les cançons és bastant bàsic, no juguem amb estructures massa complexes. Els nostres referents són el pop, el garatge i el rock and roll, estils amb patrons senzills i molt marcats, és gairebé com anar versionant eternament les mateixes cançons una vegada i una altra des dels inicis del blues. En el nostre cas el que pretenem és agafar aquesta senzillesa i a partir d’ella construir bones cançons, amb melodies o riffs encomanadissos que ens funcionin, amb el bagatge que ens aporta estar fent i escoltant música al segle XXI.
De fet, soleu editar el vostre ‘garatge punkrockabillístic’ en vinil. Si en el fons aneu de canalles però sou tots uns romàntics…
Yago: Tots comprem vinils des de fa moltíssims anys i la veritat és que és el format que més venem. Possiblement per a molta gent pugui semblar romàntic, la veritat és que per a nosaltres i la major part del nostre públic és el més normal.
Fotos de Alex Sardà Fuster-Fabra
Després d’un disc en anglès i un altre en spanglish, aquesta vegada les lletres s’han tornat a escriure en castellà. La sonoritat de l’anglès o l’espontaneïtat del castellà, amb què us quedeu?
Tots dos idiomes, com dieu, tenen qualitats admirables però el castellà ens ha ajudat a trobar el nostre lloc. Cantar en castellà ha estat el resultat de ser conscients que aquí, en aquest país, és on se’ns ha tractat millor, on hem vist un públic que ha anat augmentant disc després de disc, amb el treball fet amb les hores de carretera i concerts en tot tipus de locals i festivals. És sens dubte un homenatge a tota aquesta gent que ens ha anat seguint al llarg d’aquests 10 anys i una forma d’empaquetar la idea del disc, que parla sobre la banda i l’espai físic i mental on aquesta habita.
Als vostres concerts es va a passar-ho bé i a suar. Ens ho heu demostrat una vegada més en el Primavera Sound, on vivim un ambient festiu i calent en el vostre show, pogo inclòs. No és la primera vegada que us deixeu la veu en el Primavera Sound, cert?
Yago: És el festival indie més important de la nostra ciutat i un dels majors esdeveniments culturals de l’any. És un autèntic honor haver tocat nou vegades en el Primavera i esperem poder repetir al més aviat possible.
Què és el que més us ha sorprès d’aquesta edició? Algun grup que hàgiu anat a veure?
Arnau: John Maus sempre mola. Oblivians, The Men…
Què es pot trobar entre el vostre públic?
Pol: Com et diran molts altres grups, el nostre públic és totalment heterogeni. Al tocar garatge però en haver flirtejat tant amb l’indie nacional, doncs ens vénen a veure seguidors de, no sé, Gabriel i Venceràs, però també de tota aquesta escena garajera nacional que envoltava grups com Aliment, The Parrots i Els Steaks, per citar alguns noms. Això sí, excepte en ciutats concretes (Màlaga, Granada…), normalment mai ens ve a veure penya de l’escena rockabilly més revival, com tampoc de l’escena punk, amb la qual vam flirtejar una mica durant els nostres inicis (diversos segells de punk ens van fer ofertes al principi). Suposo que ara som massa mainstream per a la gent d’aquesta escena.