"Vull enviar missatges de fortalesa, una fortalesa plena de sensibilitat i fúria"
Lily desborda elegància i un sentit estètic exquisit en totes les seves composicions. Des d’un primer moment, després de saber que anàvem a obrir a Lleida, vam saber que havíem de contactar amb ella per encarregar-li un mural. Pel que representa el seu art i per admiració a les seves composicions tan equilibrades. De fet, en comentar-ho amb els nostres amics del mundillo de l’art urbà, tots ens citaven les dues síl·labes que formen el seu nom artístic. Per aquests motius, li reservem la paret més gran i visible de Bacoa Lleida.
Com van ser les teves primeres llaunes en el Street Art?
La veritat és que mai em va interessar massa l’art urbà, fins que vaig descobrir la llibertat que pot donar-te expressar-te al carrer. Fa ja 4 anys, vaig conèixer uns nois de Lleida que es van reunir per a pintar en en riu Segre i molt amablement em van oferir un buit en la paret per a provar per primera vegada una llauna d’esprai. Mai abans m’hauria imaginat amb un aerosol a la mà i una superfície gran tota per a mi, però avui no faig una altra cosa que pintar. Des d’aquest dia no he parat d’aprendre i créixer d’aquest món, he de reconèixer que estic enganxada al streetart!
Perquè si no fossis artista, series…
Segurament continuaria fent el que feia: Disseny de marques corporatives, roba, producte, o supervisió i producció de mètodes d’impressió… Una cosa impossible ara mateix. Una vegada fas el que t’agrada, no hi ha volta enrere.
Quin és el repte més gran al qual t’has enfrontat com a artista?
El repte més gran crec que és deixar el que se suposa que és una vida normal i viure de l’art únicament, tots els dies m’enfronto a reptes de tots els tipus i grandàries, perquè aquest és un ofici complicat i encara, després de tants murals, no faig més que aprendre i equivocar-me. Crec que és el bonic d’això, pintar un mur en si mateix, és un gran repte.
I el més gran literalment parlant?
El rècord està en un mur de gairebé 500 metres que vaig fer a Alcarràs, és una representació de tot el procés en la producció de la fruita, la història de la família, passant per la part més romàntica de l’ofici fins a la part industrial. És una obra realment gran, vaig estar 3 mesos pintant.
"Hi ha molts artistes urbans ara, és un ofici cada vegada més valorat i fins i tot es considera necessari en molts països i cultures. Voldria afegir que Lleida és una ciutat preciosa que podria explotar molt l'art urbà donant així un atractiu a les moltes parets grises que té. Quan dic artistes, no només parlo de mi, hi ha veritables genis que podrien embellir aquesta ciutat d'aquí i de fora de Lleida. Crec per la meva experiència que l'art urbà sempre és positiu ho miris per on ho miris, i sent d'aquí m'agradaria no haver d'anar-me a uns pocs km d'aquí per a veure bonics murals."
Explica’ns una mica en què t’has inspirat per a dissenyar el mural que ens has fet per al Bacoa de la teva ciutat natal, Lleida.
A diferència d’altres vegades, no vaig poder veure com anava a ser l’entorn fins més tard, així que em vaig imaginar un lloc amb molta gent, càlid. Havia de ser un mural bonic però sense elements que interrompessin el moment de relax mentre gaudeixen del menjar. Així que vaig pensar a fer un mix entre el meu gran amor pel classicisme, la bellesa i pau que em dóna veure la seda i les teles en els quadres de Vermeer i la delicadesa que havia d’usar en pintar-la per a transmetre’l. Vaig posar un parell d’elements principals per a no estressar a l’usuari amb massa informació. Els colors són pastissos, molt suaus i amables per a la vista. Els ocells i els motius naturals els vaig introduir pel compromís tan important que té Bacoa amb el medi ambient i el represento amb la mà que acaricia la fulla mentre subjecta l’hamburguesa, o la noia que menja l’hamburguesa entre flors, com si d’un fruit es tractés. Intento integrar el menjar de Bacoa en un ambient delicat i ple de naturalesa, un aire de art nouveau una tendència també molt naturista i amant de l’orgànic.
Sols dedicar les teves obres a la figura de la dona. Reivindicació o pura inspiració?
Les dues coses. M’inspiro en nosaltres i en la nostra complicada manera de ser, que m’encanta, crec que la bellesa d’una dona és una cosa molt especial i perceptible a ulls de tots, no només per l’aspecte físic, si no pel que s capaç de fer sense ni tan sols saber-ho. M’agrada dibuixar la grandesa d’una dona natural i independent pel mer fet que no és molt comú trobar dones d’aquest tipus. Vull enviar missatges de fortalesa, una fortalesa plena de sensibilitat i fúria que vull amagar en totes elles. Amb els símbols i figures ajudo el receptor, amb una miqueta de reflexió, arribar a entendre els meus missatges.
Quines són les teves majors influències tant dins com fora del gènere?
Sóc una nova arribada a aquest món tan immens de l’art, dic art, perquè m’agrada des de l’arquitectura modernista, fins a l’escriptura cal·ligràfica japonesa i la seva disciplina tan antiga cridada Sumie. M’inspira tot, i estic molt atenta a qualsevol estímul que em pugui ajudar a expressar el que sento. Fa poc vaig estar en el museu dels grans artistes holandesos, en Deen Hag, i dels preciosos quadres em vaig quedar amb la llum. No tinc coneixements artístics, no vaig estudiar art, així que sent autodidacta haig d’estar atenta i aprendre sent curiosa, i valorant tots els estímuls artístics que se’m presentin. No es molt bé com definir la meva obra, però la veritat és que intento fer poesia visual, remoure i buscar un sentiment real.
Quins consells li donaries a algú que volgués seguir els teus passos?
Que sigui molt pacient, que tingui molta curiositat i que no s’acomodi ni un sol dia, només la constància i la perseverança poden fer que tinguis èxit en allò que aspires. Jo m’he acostumat a aquest ritme, i gairebé no m’adono, però cal tornar a inventar-se i créixer tots els dies per a viure del street art.