Cala Vento & Bacoa

Aleix i Joan, Joan i Aleix. Ells dos es basten. En format duo, porten una de les propostes més originals i amb més projecció dels últims anys a nivell estatal. Han editat amb BCore el seu darrer disc ‘Fruit Panorama’, elevant al quadrat el llistó de l’escena emergent. Nois d’actitud sensible, ensordecedores en les formes, que recorden als últims cassets del indie rock o el hardcore melòdic dels 90, 2000. Però sonant a gairebé 2020. La festa està servida amb només dues veus, una guitarra i una bateria.

Quin diríeu que és el concert més bèstia que heu donat fins ara?

Hòstia, la veritat és que tots els concerts tenen el seu rotllo, poques vegades ens hem quedat amb la sensació de que hagués estat millor quedar-se a casa. Però amb l’adjectiu que has posat el teu igual ens quedem amb el concert en el Canyella Party de Màlaga l’Agost passat. Bestial!

Després de la fi de gira, quins plans teniu?

Gravar el millor disc de la història de Cala Vento.

I teniu en ment alguna col·laboració especial?

Sí! Sempre hem inclòs col·laboracions en els nostres discos. Pensa que en ser sol dos ens dóna molta vidilla que vengen altres músics a jugar.

Us moveu pel mundillo Underground, però no li feu fàstics al Mainstream. Quines bandes locals o nacionals destaqueu de l’escena actual que cregueu que puguin canviar-se de jaqueta sense perdre la seva identitat?

A nivell artístic totes. Hem de deixar de costat aquests prejudicis. Tota la música és apta per transcendir el underground. El que fa falta simplement és voluntat de professionalitzar-se per part de les bandes. Per a nosaltres, el mainstream a Espanya és això. Hi ha altres països, com a USA per exemple, on el underground també aquesta molt professionalitzat però aquí no perquè no hi ha suficient massa crítica com perquè això se de. A nosaltres ens ve de gust fer d’això una professió digna (encara que tinguem unes altres en paral·lel) i per això no li fem fàstics al mainstream. A més, els discos que més ens han marcat en la vida són mall Mainstream!!

Entre vosaltres parleu català, el mercat tira a l’anglès i vosaltres canteu en castellà.

El mercat ho seguim i analitzem com qualsevol bon artesà es fixa en com treballa la competència, però suem bastant d’ell quan prenem decisions. Som més de “el que ens demani el cos”. Per exemple, l’any que ve estarem en un programa de tv3 fent una cover en català. Aquestes coses van sorgint i segons com, t’animes. De moment estem bastant còmodes amb el castellà, és una llengua amb bastants possibilitats jeje

Us heu estrenat per Mèxic fa molt poc. Segurament tornareu moltes vegades més, però què li explicareu als vostres néts d’aquesta primera vegada?

Doncs que Mèxic és un país molt gran i que hi ha molta molta molta gent. També que un oncle anomenat Arturo va venir als 3 concerts que vam donar en DF. Que en acabar el segon ens va dir que tenia un programa de ràdio: Toque y roll. I que li agradaria molt convidar-nos. El penúltim dia abans de pirar-nos vam anar una nit a la seva casa de la colònia Narvarte a gravar el programa juntament amb dos col·laboradors, en un escriptori en un racó del saló amb un petit portàtil i 4 micròfons. Poder conèixer més a fons aquests tres mexicans, juntament amb uns altres que vam conèixer durant aquests dies va ser sens dubte el millor del viatge. Perquè sabem que anem a tornar i van a estar allí amb el seu somriure i el seu saler!

Aleix, aquesta Fender teva murmura dolça i afectuosa, però quan s’endiabla, crema la sala en flames. Un bàsic de la teva pedalera per si algún volemular aquest so tan característic teu?

Quants menys pedals portis millor i jo tinc massa ja. Això que descrius és més fruit del tipus de guitarra i amplificador. El meu Jazzmaster porta unes pastilles p90, conegudes com a pastilles V, perquè donen molt greu i molt agut. Això ho sumes al meu amplificador de transistors CMB (Centre Musical Barcelona) fabricat pel geni Manel Ruiz, encara que ell digui que és una merda.

Ai Joan, la teva bateria! Com retrunyeix en les entranyes i quina tècnica tan apurada i hipnotitzant. Sona buida i compacta, com una onada de la teva estimada Costa Brava trencant amb la costa. Els teus milers de baquetes trencades no diran el mateix, però s’agraeixen progressions que surtin de les clàssiques i trillades tu-pa tutu-pa. Quan i com vas decidir que la bateria era el teu?

Vaig començar tocant la bateria els 9 anys però vaig durar solament 4 mesos a l’escola, em feien tocar jazz i no és que no m’agradi el jazz, però als 9 anys m’interessava una altra cosa. Vaig reprendre la meva afició per l’instrument als 15 amb un col·lega i a partir d’aquí va ser tot acte-didàctic, igual que amb la guitarra. Vaig decidir que la bateria era el meu instrument suposo que per la meva forma de ser, en cap concert he tocat exactament igual i això seria difícil de portar amb un altre instrument més melòdic…

Fa un temps vaig veure una entrevista on explicàveu el difícil que és viure aquí de la música.

Jajaja això ens fluixeja perquè la gent es pensa que per tenir gairebé mig milió de reproduccions de ‘Isla Desierta’ en Spotify i tocar en quatre festivals estem folrats. Però resulta que en la indústria de la música hi ha molt intermediari i a més es treballa bastant en equip i encara que siguem dos, el pastís es reparteix en bastants més parts. És bastant frustrant quan veus el que has generat i el que et portes, però és el que hi ha i tampoc ens anem a obsessionar amb això. L’important és gaudir perquè igual si has de viure d’això deixes de gaudir-ho. Imagina’t que a l’hora de compondre hi hagués diverses famílies depenent d’això, que marró no?

A què us dediqueu fora de la música?

Joan va estudiar Mitjans Audiovisuals i va fent els seus curreles i Aleix és Arquitecte i també. Si algú vol una casa que ens envii un mail!

Alguna cosa que reivindicar?

Que la gent vagi més a les sales, que les entrades no són tan cares i viuran una experiència diferent i reveladora. Que no tot són els festivals! I si no hi ha remei perquè el festival és el que els mola, reivindicar que els programadors de festivals s’arrisquin una mica més no? Que portem més de 10 anys amb les mateixes bandes encapçalant cartells i encara que no ho sembli la gent al final es va a avorrir.