Cal aventurar-se, si s'ha de trencar el paper, es trenca.
A les seves obres solem trobar dones d’aparença delicada i mirada hipnòtica, sempre envoltades de molta naturalesa. Segur que ja saps de qui parlem i és que Ana Santos no necessita presentació. La seva cuidada estètica i el seu particular estil la consagren com una de les il·lustradores més top a nivell nacional. Un títol més que merescut.
Ha treballat per a editorials com Planeta, Penguin Random House o Roca Editorial, però a mésa més, té el seu propi estudi creatiu a Salamanca, La Habitación de Lhéa, i imparteix cursos d’il·lustració a aquarel·la en Domestika. Aquesta vegada, Ana ha deixat les fulles i l’aquarel·la per a atacar un dels murs del nostre Bacoa Salamanca.
Tens un talent innat, però vas estudiar Belles arts a Salamanca, especialitzant-te en disseny gràfic, i després vas anar a Madrid per a estudiar disseny web. L’artista neix o es fa?
Suposo que es neix amb certes aptituds o inquietuds artístiques, però només amb treball, constància, pràctica i ésser molt perseverant, s’aconsegueix estar còmode amb el que fas. Així que suposo que es neix, però sobretot es fa. Darrere d’un “bon treball” hi ha moltes hores de pràctica i exploració. Si no entrenes, és difícil dominar alguna cosa.
La majoria de les teves obres tenen personatges femenins. Reivindicació o inspiració?
Des de petita sempre m’ha agradat dibuixar retrats, i sempre solia dibuixar personatges femenins. No era una cosa pensada, em naixia així perquè potser és el que més conec i amb el que més m’identifico. De totes maneres, últimament tinc certa inquietud per obrir-me a retrats masculins i d’altres edats.
"Per norma general, m'agrada experimentar amb molts materials i mitjans diferents. Sento molta curiositat per provar i canviar, no estancar-me. Sempre he gaudit molt dels processos, més quan perds la por a l'error. Quan vaig saber que anava a pintar el mural del Bacoa de Salamanca, estava molt motivada però també tenia por, ja que mai havia pintat en mesures tan grans. Però al final, l'experiència ha estat genial i estic desitjant repetir-la. L'haver superat un repte sempre és satisfactori."
Dins del teu imaginari tampoc manca el costat salvatge, retratat amb forma animal, vegetació tropical i fins i tot constel·lacions. Què ens vols explicar amb tot això?
M’encanta el món animal i m’agrada molt estar en contacte amb la naturalesa i sentir que alhora que és nostra, no ens pertany i hem de cuidar-la i respectar-la. Sento una necessitat gairebé espontània d’embolicar-ho tot en aquests mons, com si em transmetessin tranquil·litat i m’allunyessin del soroll de la ciutat. A més, plàsticament parlant, la naturalesa m’inspira molt pels seus colors, les seves formes, les seves textures…
A qui citaries com a referents principals?
Els meus pares em van inculcar amor per l’art en general, la meva mare pel dibuix i la pintura en particular. Record que quan era molt petita, m’asseia al seu costat i observava com dibuixava. Si parlem d’artistes que m’han motivat a pintar, esmentaria Toulouse Lautrec, Degas, Egon Shiele, Klimt, Van Gogh, Sorolla, Rothko… La llista seria interminable! Trobo referents també al cinema, en la fotografia, la música… Els referents es troben a tot arreu.
També et dediques a l’ensenyament, algun consell per als que comencen en aquest món?
La paciència, sempre dic que és un “material” més a afegir. Ser perseverant. Normalment quan un comença a dibuixar, ja vol que li surti tot bé a la primera i no, a vegades passa, però s’ha de practicar moltíssim per a aconseguir habilitat i sentir-se còmode. Jo encara continuo aprenent.
També és important llevar-se la por a espatllar el paper, si vas amb por a equivocar-te sempre arribaràs fins on ja saps. Cal aventurar-se, si s’ha de trencar el paper, es trenca. Aconsello fer-se amic del ‘error’, ja que sorgeixen moltes coses interessants a base d’errors. Potser m’agrada molt com dibuixen i pinten els nens petits precisament perquè aquesta por no la tenen, sinó que estan plens d’atreviment i espontaneïtat.